Una vegada el rei moro assetjava el castell de Montsoriu, pensant que el senyor del castell i els seus servents es rendirien davant la presència del seu exèrcit. Així passaren un dia, dos, quinze i un mes, fins que un dia el senyor del castell de Montsoriu el va convidar a dinar a dalt del castell. Entre els plats que li serviren en el convit hi havia peix fresc de la riera. El peix era pescat i pujat al castell a través d’un túnel subterrani. El cabdill moro en veure tal prodigi desistí de l’atac i se’n tornà al seu país.
Fa molt de temps, els moros, que s’havien fet amos del castell de Montsoriu, demanaven cada any una paga a la vila d’Arbúcies. Aquesta consistia en l’entrega de la donzella més bonica de totes les del poble. Un any va tocar a la Pepa, noia delicada i fina. Quan el rei moro la va veure va quedar bocabadat de tanta formosor i la va voler perpetuar per sempre més. La noia, en saber-ho, va arrencar a plorar tot sanglotant una cançó que deia:
-Per què em plores, Pepa -li diu son galant.
-Jo ploro pels meus pares perquè quan
ho sabran en buscaran la Pepa i enlloc
del món, del món la trobaran.
El rei moro, malgrat els plors de la donzella, va fer realitat el seu caprici, embalsamà la noia i la va fer seure sobre un bugader de fang, ple de diners, en una mina secreta que s’obre prop dels Hostalets.
