La història

Més de mil anys d'història

Ja al segle X hi havia una torre fortificada de vigilància al turó de Montsoriu

Coneixem l’ocupació del turó de Montsoriu des d’època ibèrica, tot i que l’aparició d’una destral polida al turó podria fer recular l’ocupació fins al neolític. En època ibèrica es trobava en funcionament un assentament en la part més enlairada del turó, prop de l’actual torre de l’homenatge. La datació de l’ocupació ibèrica a Montsoriu se situa a l’entorn del segle IV-III a. C., segons testimonien les ceràmiques ibèriques trobades en runes a la zona baixa del castell. Probablement aquesta ocupació estaria relacionada amb altres poblats ibèrics de la zona com el que possiblement hi havia al turó del castell d’Hostalric, al turó de Buixalleu, al turó de la Moneda o al turó de la Torre de la Mora.

No serà, però, fins a l’època medieval en què tornen a aparèixer testimonis d’ocupació humana damunt del turó de Montsoriu. A inicis del segle X, en l’acta de consagració de l’església parroquial d’Arbúcies del 923, apareix el topònim de Montsoriu, com a nom d’uns masos situats en el límit de la parròquia. A partir d’aquest moment, en les primeres dècades del segle XI, no hi ha dubte de l’existència d’una fortificació al turó de Montsoriu, fet que queda reafirmat per les seqüències estratigràfiques i troballes arquitectòniques d’època preromànica en el recinte sobirà del castell (capella, torre de l’homenatge i cisterna), que conformarien aquest primitiu nucli fortificat.

Al llarg dels segles XI i sobretot XII, el castell esdevindrà la seu dels vescomtes de Girona, que ben aviat entroncaran amb el Casal de Cabrera, i passaran a anomenar-se vescomtes de Cabrera. La filla d’Amat de Montsoriu, de nom Ermessenda, es casà amb Guerau de Cabrera el 1033, i va ser  la fundadora, juntament amb el seu espòs, del monestir benedictí de Sant Salvador de Breda, centre espiritual del territori del Vescomtat, l’any 1038. Des d’aquest moment la història del castell de Montsoriu i de les viles i llocs que formen el Vescomtat de Cabrera – Girona aniran intrínsecament lligades a la història de la família Cabrera.

Al llarg del segle XIV, el castell esdevindrà el palau gòtic residencial dels Vescomtes de Cabrera, una de les principals famílies del Principat. S’ha calculat que el conjunt del domini dels Cabrera pels volts del 1360 era de 4.071 focs o famílies, que podien correspondre a uns 20.455 habitants. Aquesta xifra superava en molt els súbdits de la resta de senyors del país, que de mitjana no arribaven a les 2.000 famílies. En aquest període el vescomte de Cabrera fou el gran Bernat II de Cabrera (1298-1364), privat del rei Pere III i tutor de l’infant Joan, futur rei Joan I. Destacà el seu paper dins la política exterior de la corona catalanoaragonesa com a capità general de l’armada, almirall de la flota catalana i conseller dels diputats del braç militar en les corts de Cervera de 1359.

El 1354 va compilar les Ordinacions sobre lo feyt de la mar, codi marítim en què s’organitzà la marina catalana. Les intrigues polítiques i de cort, finalment el conduiran a un judici injust acusat de traïció, i a la mort l’any 1364. El 1356 el rei Pere III, per premiar la lleialtat de Bernat II de Cabrera i del seu fill, Bernat III, creà al seu favor el comtat d’Osona. D’aquesta manera les possessions dels Cabrera s’estenien des de la vall d’en Bas i el Cabrerès fins al mar. En aquests moments el vescomtat de Cabrera, en mans de Bernat III (1350-1368) arribarà a comprendre un territori de 14.000 km2, amb vuitanta-set poblacions, cinc viles murades, una gran abadia benedictina a Breda, quatre priorats més també de l’orde de sant Benet, quatre canongies agustinianes, un monestir cartoixà i un altre monestir femení de l’orde del Cister, un dels dominis més importants del Principat. Aquesta fou l’època de màxima esplendor del Vescomtat, unida, però, a etapes d’inestabilitat política i social, amb la revolta del Vescomtat contra el rei a causa de la sentència de mort de Bernat II.Montsoriu, en aquesta etapa, experimenta un gran procés de reformes urbanístiques que s’iniciaren a partir del 1347 per voluntat del propi Bernat II, qui pretenia convertir el castell en la gran fortalesa de les seves terres.

Bernat II de Cabrera va ser l’artífex de la gran ampliació de Montsoriu al segle XIV

A partir del segle XV Montsoriu perd les seves funcions militars i residencials

Durant els segles XIII i XIV, el castell de Montsoriu suportà diversos atacs i setges*, i també serví de residència o recer, com quan el 1285 Felip l’Ardit de França atacà el Comtat d’Empúries i la família vescomtal es refugià al castell. Més endavant durant la rebel·lió del Vescomtat contra el rei Pere III, entre els anys 1365-1371, el rei posà setge al castell de Montsoriu amb uns 1200 homes, però sense aconseguir rendir-lo. Montsoriu, amb el seu sistema de muralles concèntriques, la dificultat d’accés al lloc i el magnífic sistema d’aprovisionament d’aigües, era del tot inexpugnable. Una guarnició podia ben bé resistir un llarg setge a dalt del castell sense necessitat de rendir-se per la manca d’aigua, sobretot gràcies a la gran cisterna central, però a més el castell disposava de com a mínim tres cisternes més distribuïdes arreu del conjunt.

El castell, a més, tenia la funció de protegir els pagesos i vilatans en cas de perill i acollir-los en el seu recinte per donar-los refugi. També sabem per documents històrics que en el castell de Montsoriu s’hi guardava bona part de la documentació escrita del Vescomtat (llibres, lligalls i cartorals), que contenien els llibres de comptes, de feus i altres referents a la vegueria i a la història de la família Cabrera.El castell, en resum, funcionava com a petit centre administrador del seu territori o terme, que era la vegueria de Montsoriu.

A partir del segle XV la fortalesa de Montsoriu perd una de les seves funcions més importants: la de residència senyorial, i paral·lelament la seva funció defensiva també queda relegada a un segon pla a causa de les noves tècniques pirobalístiques. L’abandonament del castell queda palès en el deteriorament de les construccions, afectades probablement també pels terratrèmols del segon quart del segle XV.

Entre els anys 1462 i 1472, període conegut com la guerra civil catalana, el castell també fou seu de diversos episodis bèl·lics. El 1463 hi havia destacats només 10 homes al castell de Montsoriu. Durant la guerra civil Catalana el castell fou pres per les tropes del Principat, per passar finalment a mans reials. Anna I de Cabrera, vescomtessa de Cabrera i de Bas, comtessa d’Osona i Mòdica, baronessa de Montclús i de Caccamo i Alcamo (1477-1526), seguint la voluntat del rei Ferran el Catòlic, l’any 1480 es casà amb Fadrique Enríquez, gran almirall de Castella i cosí del rei. Els deutes i les contínues vendes a carta de gràcia a Francesc de Montcada, comte d’Aitona, faran que aquest darrer s’apoderi dels territoris de l’antic Vescomtat de Cabrera entre els anys 1566 i 1574, pel preu de 273.000 lliures. El 1626 el terme o vegueria del castell de Montsoriu passà per compra a la família Sarriera, comtes de Solterra.A partir d’aquest moment Montsoriu només serà ocupat en ocasions puntuals per motius bèl·lics. Així, en la Guerra dels Segadors, el 1653 Montsoriu és ocupat per un terç d’irlandesos que, servint el virrei Juan José d’Àustria, canvien de bàndol i passen a l’exèrcit del rei de França ajudats pels miquelets d’Arbúcies. En aquesta època (1646) era senyor del castell Joan de Saleta Ponsich, i el 1667 ostenta el castellatge la família Matamala, de Sant Hilari Sacalm, els quals vengueren a Quirze Pasqual la muntanya de Montsoriu i la Casa Nova del castell construïda en la plaça de les Bruixes (1713). El 1757 el Vescomtat ja havia passat a mans dels ducs de Medinacelli, per entroncament matrimonial entre aquesta família i els marquesos d’Aitona, i aquests hi feien obres de conservació, a les quals estaven obligats a col·laborar els habitants del terme del castell.

El retrobament amb la història de Montsoriu es pot relacionar amb la descoberta dels excursionistes i del literats romàntics de la centúria precedent, però no serà fins a l’any 1914-1915 que es dugué a terme la primera catalogació arquitectònica del monument, amb plànols de Jeroni Martorell a càrrec del Servei de Catalogació de Monuments de la Diputació de Barcelona. Més endavant l’entitat Amics de l’Art Vell, associació privada depenent de l’Institut d’Estudis Catalans, per mediació de Manuel de Genovart ja es preocupà per la situació del monument. Paral·lelament, en aquestes dècades del 1920-1930 es popularitzà la pujada al castell des de nombroses entitats excursionistes, a més, entre els anys 1932 i 1936 estigué en funcionament una agrupació excursionista anomenada Montsoriu a Barcelona. No obstant això, fins a la segona meitat del segle XX la societat civil no començarà a articular diversos intents de recuperació del castell, així l’any 1949 l’Ajuntament d’Arbúcies ja proposa en el ple municipal la seva També l’Asociación Espanyola de Amigos de los Castillos, amb Lluís Monreal al capdavant, al 1970 endegaren una campanya de recuperació de Montsoriu, al qual qualificaren com una de les fortaleses més importants de Catalunya. No serà, però, fins a la creació del Museu Etnològic del Montseny, quan aquesta entitat elaborarà diversos informes i propostes d’actuació entre els anys 1981-1987, que tindran una incidència directa en el desenvolupament d’una campanya de conscienciació ciutadana, i assolirà la seva màxima expressió en l’àmbit social amb la creació de l’Associació Amics del Castell de Montsoriu, l’any 1992. Aquesta presa de posició de la societat civil, la receptivitat per part de les institucions públiques vinculades al castell i la disponibilitat dels antics propietaris del castell, la família Ribot, serà la que l’any 1994 possibilitarà la creació del Patronat del Castell de Montsoriu, organisme encarregat de portar a terme la gestió del monument i posteriorment, el 1998, la cessió del castell al Consell Comarcal de la Selva, actual propietari del monument, que n’ha dut a terme els diferents treballs de restauració des del 1995.

La col·laboració de diferents institucions ha permès tirar endavant diverses fases de restauració i l’obertura al públic del monument des de l’any 2011.

El 1998 la família Ribot va cedir la propietat del castell al Consell Comarcal de la Selva

Veure més

Restauracio

Restauració

Al 1995 el Patronat del Castell de Montsoriu va promoure els primers treballs de restauració que continuen a l’actualitat i han permès la recuperació i obertura al públic de bona part del recinte.

Arqueologia

Arqueologia

Des dels anys 80 del segle XX s’han dut a terme campanyes d’excavació arqueològica al castell de Montsoriu gràcies a les tasques promogudes pel Museu Etnològic del Montseny.

Llegendes

Llegendes

Els mes de mil anys d’història del castell de Montsoriu han anat acompanyats d’un munt de tradicions i llegendes que s’han anat transmetent de generació en generació.

Multimedia

Multimèdia

Recull d’imatges de diferents èpoques, espais i activitats amb el castell de Montsoriu com a protagonista.

ElsCabrera

Els Cabrera

El castell de Montsoriu ha estat lligat als vescomtes de Cabrera des del segle XI. Montsoriu va ser la capital del Vescomtat, juntament amb Breda (capital religiosa), Blanes (comercial) i Hostalric (administrativa).