Llegendes

El castell de Montsoriu ha estat, com pocs indrets del nostre país, un focus generador de llegendes. Només cal acostar-nos a les seves ruïnes altives i passejar pels seus racons per imaginar episodis d’un passat esplendorós, amb cavallers i dames, nobles i pagesos, històries d’amor i de guerra.

El romanticisme ha trobat en Montsoriu l’escenari ideal per a històries on bruixes i encantades es mouen lliurement, i els seus murs i sales ens permeten somiar amb túnels amagats, bèsties fantàstiques i tresors encara per descobrir.

Qualsevol de les llegendes de Montsoriu perd força si s’explica fora del seu escenari natural. Montsoriu amb la seva espectacularitat fa creïble la més inversemblant de les històries. Veient les altes muralles i fines espitlleres, podem arribar a sentir la remor de l’exèrcit moro posant setge al castell. En els dies de boira, quan aquesta s’escola pels bells finestrals, és fàcil imaginar l’aparició de na Guilleuma. Quan contemplem la majestuosa torre de l’Homenatge reculem al temps que el vassall reclamava la seva esposa al senyor. Estant al peu de la torre de les Heures sembla talment com si sentíssim el corn de la Dama Roja...

Montsoriu esdevé el límit de les dimensions humanes, abastable al mateix temps que majestuós, solitari al mateix temps que proper, desconegut i oblidat... Tot això és el que els nostres avantpassats, a cavall de la llibertat i l’opressió, del cristianisme i el paganisme, la religió i la màgia..., han vist en Montsoriu. I és d’aquest munt de confluències i mons contraris d’on han nascut un reguitzell de mites, contes i llegendes, que transmesos oralment al llarg dels segles han arribat fins als nostres dies.

De llegendes de Montsoriu n’hi ha de diversos temes: sobre l’origen del castell, sobre les guerres, sobre bruixes i encantades, sobre tresors ocults... N’hi ha de romàntiques, altres parlen de la tradició... De totes aquestes n’hem escollit algunes de les més significatives i les hem agrupat segons el tema.

L’origen del castell

Conten que un dia un general anomenat Maüs, tot defensant la terra contra els forasters, fou abatut i fugí per entre els boscos. En la fugida va perdre l’ajudant, però aquest en veure una foguera a l’indret de Montsoriu s’hi encaminà i retrobà el seu general. Llavors Maüs va ordenar construir en aquest punt un castell.

El nom del general Maüs actualment es manté en la denominació d’un carrer a la vila d’Arbúcies, que ja apareix documentat en el segle xviii.

Els moros 

Una vegada el rei moro assetjava el castell de Montsoriu, pensant que el senyor del castell i els seus servents es rendirien davant la presència del seu exèrcit. Així passaren un dia, dos, quinze i un mes, fins que un dia el senyor del castell de Montsoriu el va convidar a dinar a dalt del castell. Entre els plats que li serviren en el convit hi havia peix fresc de la riera. El peix era pescat i pujat al castell a través d’un túnel subterrani. El cabdill moro en veure tal prodigi desistí de l‘atac i se’n tornà al seu país.

Fa molt de temps, els moros, que s’havien fet amos del castell de Montsoriu, demanaven cada any una paga a la vila d’Arbúcies. Aquesta consistia en l’entrega de la donzella més bonica de totes les del poble. Un any va tocar a la Pepa, noia delicada i fina. Quan el rei moro la va veure va quedar bocabadat de tanta formosor i la va voler perpetuar per sempre més. La noia, en saber-ho, va arrencar a plorar tot sanglotant una cançó que deia:

-Per què em plores, Pepa -li diu son galant.

-Jo ploro pels meus pares perquè quan

ho sabran en buscaran la Pepa i enlloc

del món, del món la trobaran.

El rei moro, malgrat els plors de la donzella, va fer realitat el seu caprici, embalsamà la noia i la va fer seure sobre un bugader de fang, ple de diners, en una mina secreta que s’obre prop dels Hostalets.

Les bruixes

En el castell de Montsoriu hi havia viscut una bruixa dita na Guilleuma, que totes les nits sortia seguida d’una gran cort de serventes, totes elles vestides de blanc. Voltaven les runes del castell en llarga processó, sembrant malura i mal averany, i feien perdre les collites de tots els pagesos del volt. Un dia el senyor rector de Breda les va ruixar amb els asperges i varen fugir totes. D’un bot van anar a parar al pic de Morou i, d’un altre, al fons del gorg Negre de Gualba, on encara fan de les seves.

Romàntiques

Al punt de la mitjanit treu el cap pel cim de la torre de l’Heura la Dama Roja del castell de Montsoriu, despentinada, portant a la mà dreta una llanterna encesa i a l’esquerra, un corn de caça. Fa tres tocs de corn. Li respon un altre toc de la banda de coll de Castellar, i poc després apareix el cavaller vestit de negre amb un cavall de foc. Puja a la torre, munta a la gropa del cavall la Dama Roja del castell i desapareixen en la foscor de la nit.

Alguns autors relacionen la llegenda de la Dama Roja amb el fet d’armes de l’atac de Felip l’Ardit, quan el castell fou lloc de refugi de la vescomtessa de Cabrera, de nom Marquesa, i dels seus fills i el seu espòs, el comte d’Empúries. La vescomtessa esperà en el castell el retorn del comte d’Empúries, que havia anat a la guerra contra els francesos per defensar les seves terres empordaneses.

Riqueses ocultes

En una de les coves de Montsoriu hi viuen tres serpents, que porten un diamant a la boca, que només deixen quan van a abeurar-se a alguna font. El que llavors pogués robar-los-el seria ric i feliç per tota la vida.

Dins la cova, les tres serpents guarden tres bugaders plens de moneda encantada. L’encateri diu que es pot desfer l’encanteri anant-hi la nit de Sant Joan al punt de les dotze i portant pa sucat amb llet per alimentar les serpents i aigua beneïda.

Es diu que una dona d’un lloc molt pobre anà al castell a trobar la bruixa. La bruixa sentí compassió de la dona, i allí mateix li donà faves; la dona omplí els sacs de faves i en arribar a casa el contingut dels sacs s’havia convertit en or i plata.

Arribaren a Breda dos forasters cercant un parell de valents que els acompanyessin al castell de Montsoriu, amb la promesa d’una part de les riqueses que hi trobessin. A l’hora assenyalada arribaren al lloc de l’encanteri. Els acompanyants, atemorits pel soroll d’armes i trompetes i per la veu i l’aspecte dels personatges antics i animals malèfics que aparegueren al conjur dels forasters, fugiren espantats. Al cap d’una estona, veieren baixar del castell els forasters carregats de sacs, dels quals tragueren dues monedes d’or, amb les quals pagaren el petit servei dels dos vilatans.

Cada any, el dia de Sant Joan, quan el campanar de Breda toca la primera batallada de la mitjanit, s’obre una porta del castell que es comunica amb una cambra plena de blat i segó. El que vol fer-se’n l’amo ha d’anar-hi aquesta nit, caminant de recules i amb les mans ocupades, una amb un ciri encès i l’altra amb una calavera. Ha de prendre el gra amb les dents, ficar-lo dins d’un sac i anar de pressa perquè quan s’acaba el so de la dotzena campanada la porta torna a tancar-se. Si aconsegueix sortir-ne, no pot mirar el sac fins haver passat la riera. Si ho fa així el gra s’haurà convertit en or. Si, en canvi, la curiositat l’ha fet tafaner, només tindrà sorra. I si per mala sort no ha pogut sortir, haurà d’esperar l’any vinent quan torni a tocar la primera batallada de la nit de Sant Joan al campanar de Breda.

Els sorolls del bosc

Un caçador oïa missa al peu de l’ermita de Santa Fe del Montseny, voltat pels seus gossos de caça. Al punt d’aixecar Déu veié passar la llebre, i ell, ràpid com el llamp, i deixant de banda el moment solemne de la consagració, empaità la llebre bosc en dins. Com a càstig per aquesta irreverència, ara caça eternament per aquests boscos. La gent del país diu que en dies a posta se senten lladrucs misteriosos pels boscos del castell de Montsoriu.

Tradició i història

Un minyó, vassall del senyor de Montsoriu, va casar-se amb una de les noies més precioses de la rodalia. Per satisfer el vell tribut de vassallatge, celebrades les noces, el nuvi va presentar la núvia al senyor. En clarejar, el nuvi va fer via al castell per recuperar la seva esposa. Els guàrdies del castell reberen el minyó amb mals termes, li digueren que el senyor encara no s’havia llevat i que hi tornés l’endemà. Amb males raons el feren esperar tres dies. El dia que feia quatre, el jove, encès d’ira, pujà al castell disposat al que calgués. En caure el pont, el mateix senyor es presentà al portal i li lliurà la seva esposa amb paraules burletes i escarnidores. El jove es tragué la daga i travessà el cor del senyor de Montsoriu sense que els seus servents ho poguessin evitar. Mentre al castell regnava la major confusió, els nuvis van fugir muntanya avall. En arribar al poble tothom els esperava disposats a tirar-se al carrer en defensa de la raó del jove matrimoni. I diu la llegenda que d’aquell moviment de poble va néixer la guerra dels remences, en què els vassalls van alçar-se contra el poder abusiu dels nobles i senyors.